Mare nostrum, així és com els romans van enomenar el Mar Mediterrani. Mar Mediterrani, Mar de vents, Mar d’onatge fort, ones seguides no molt altes però molt contundents i repetitives. Mar que molts patrons i capitans de vaixells no volen atravessar quan està exaltat. Mar que ha sostingut generacions i generacions de l’espècie humana des dels primers pobladors fins a dia d’avui. Mar que ha aportat aliment i riquesa a l’ésser humà des de temps immemorials. Mar que han sulcat immesitat de pescadors, pirates, de llegendaris personatges que han cavalcat a sobre la seva esquena amb ànsies de consquesta, ànsies d’expansió. Flotes senceres de pescadors que s’han guanyat la vida aprofitant la riquesa immensa que el Mar els proporcionava. Aliment abundantíssim que ha alimentat legions romanes, talaiòtics, fenicis, púnics, àrabs, grecs, xipriotes, faraons…..un mar tan ric, tant abundant, tant generós amb tots els nostres avantpassats. Un Mar actualment en decadència, un Mar sota pressió, un Mar que ja no és lliure, un Mar que ja no és esplendorós, un Mar en mans d’ un ésser humà que està embogint. Un ésser humà que no respecta, un éssser humà que no recorda que fa 50 anys aquesta riquesa encara era molt abundant i continuava amb el cicle de milions d’anys de vida.
QUÈ LI PASSA A L’ÉSSER HUMÀ??? QUÈ ENS PASSA??????
De milions d’anys de riquesa, que cíclicament any rera any han alimentat i enriquit tantíssimes generacions humanes, tantíssimes civilitzacions, què ha fet que en 50 anys tinguem actualment el Mar, l’IMMENS MAR MEDITERRANI, L’ESPLENDORÓS MAR MEDITERRANI CONTRA LES CORDES?
En som conscients?
Tots els avanços tecnològics, químics, nuclears, i l’estat de benestar i les comoditats que l’ésser humà ha aconseguit en aquests darrers 50 anys, estan fent degut a tot un seguit de irresponsabilitats i males gestions dels nostres recursos que acabin repercutint de manera nefasta en els nostres Mars i Oceans fins el punt de posar en perill d’extinció tantíssimes espècies que hi habiten i que si seguim així ens estèim condemnant a extingir-nos noltros mateixos.
Tot el que l’ésser humà fèia servir fa 50 anys, llenya, paper, cotó, llana, vidre, ceràmica, ferro, carbó,….. tot sortia de materials nobles, de matèria primera no manipul.lada químicament. Potser aquests materials no tenien les resistències ni la durabilitat ni l’efectivitat dels materials que utilitzam avui dia, però una cosa està ben clara i és que aquests materials eren totalment ecològics i compatibles amb la natura, terra, mar i aire.
En canvi, amb l’evolució que em fet en aquests darrers anys, l’ésser humà ha comès un error que estèim pagant i pel que pagarem un preu molt alt, que ha estat fabricar sense tancar el cicle. Tot el que l’ésser humà fabrica hauria de tenir principi i fi. Poder destruir, desfer-nos del que fabricam sense generar residus indestructibles. La química, la física i la tecnologia han aconseguit avanços espectaculars però ens ha faltat un detall primordial: com desfer-nos dels residus que generam? i quina repercussió té la manera com ens desfèim dels residus que sí podem destruir?
Aquest és l’error més greu que ha comès l’ésser humà. Juntament amb alguns altres….que són els causants de la contaminació actual.
COM ES CONTAMINA UN MAR?
El Mar en sí és font de vida, és font de riquesa, és un hàbitat verge, sà, pur, autèntic, mentres actúa per ell mateix i les espècies que l’habiten. Ell per sí mateix troba el propi equilibri. És realment impressionant, meravellós, un miracle, una obra d’art de la mare naturalesa. El peix, el cranc, el calamar, les gavines, els dofins, les tortugues, els cetacis, tots ells viuen amb un únic objectiu: sobreviure. Què vol dir sobreviure? sobreviure vol dir menjar, créixer, reproduir-se, protegir la vida i viure fins a la inevitable mort. Tots ells viuen el dia a dia. Es desperten, tenen gana, cerquen menjar, mengen, disfruten del dia i tornen menjar fins que van a dormir. Ells no acumulen res, ells només empren, cerquen el que realment necessiten per viure i passar aquell dia. I a l’endemà tornem-hi. I així fins que acaben el cicle de la seva vida. Tot tal qual fins que apareix l’espècie humana.
Qui és el tal humà aquest que fica el nas en el nostre Mar? deuen pensar les espècies…..
Doncs l’humà és un ésser que quan està equilibrat, quan està en consonància amb la seva pau interior potser un dels éssers més meravellosos de la terra, és creatiu, és amor, és feiner, està connectat amb el seu entorn, és respectuós, bondadós, comprensiu, capaç de construir des del dolor, capaç de transformar lo negatiu en positiu, optimista, alegre, un ésser impressionant!!!!! podria ser el més intel.ligent de tots els éssers de la terra.
Però quan es comença a desequilibrar i no té l’acompanyament d’un referent que l’ajudi a mantenir-se connectat i centrat, llavors pot resultar ser un ésser codiciós, amb afany d’ acumular, amb afany de ser el millor, mogut per un egoisme exagerat, llavors és l’ego qui mou l’ésser humà. Quan li passa això, l’humà vol conquerir, vol destacar, vol enriquir-se i si és necessari a qualsevol preu, passant per sobre de tot i de tothom, sense pietat ni contemplacions. Sense cap tipus de compassió ni mirament. Amb una consciència de vegades més curta que la màniga d’un sostens. I amb unes ànsies de poder inigualables. La fustració, l’enveja, la manca de referents sans és el que desperta en l’humà la seva pitjor cara, la seva pitjor versió, que surt del seu costat obscur, el costat no equilibrat, no canalitzat, no educat, no instruït, no gestionat, no reconduït….. Tot això són els deures que encara avui molts humans tenim pendents per fer.
Aquest és el motiu perquè es contaminen els mars i els oceans aquests darrers anys. PELS DEURES QUE L’ÉSSER HUMÀ ENCARA TÉ PENDENTS PER FER. En una paraula: MADURAR!!!!!! en dues paraules CRÉIXER!!! en tres paraules APRENDRE!!!! en quatre paraules EQUILIBRAR-SE!!!!
Els peixos no fabriquen químics, ni plàstics, ni energia nuclear, ni petroli, ni sabons, ni lleixius, ni cremes, ni olis,…..Ells només Viuen.
Tot lo que l’home fabrica i arriba a la mar, contamina. La fàbrica que per mala gestió dels seus residus, perquè no volen invertir diners, moguts per la codícia, la irresponsabilitat, la manca de sentit comú, si està ubicada al costat del mar o dels rius, aboquen cap allà els seus residus tòxics químics. Les multinacionals que creen energia nuclear, la qual cosa genera uns residus que requereixen una gestió molt delicada i una despesa important, en lloc de responsabilitzar-se del que generen també han sabut i probablement encara saben abocar-ho dins el mar en forma de bidons, motllos de formigó, etc…. Totes les urbanitzacions, ciutats, pobles costaners que estan a la riba del Mar Mediterrani, si no gestionen bé tots els residus que generen amb uns contenidors situats en llocs allunyats del mar, paperes que el vent no faci volar el seu contingut quan bufa fort, la bona gestió ambiental de tots els ports del Mediterrani, la gestió que fan tots i cadascun dels patrons dels milions de embarcacions que naveguen per el mar tant de la flota pesquera, com de la flota marítima de transport de persones o materials, com els petrolers, com l’armada naval, com les petites embarcacions de tota l’activitat nàutica de l’estiu, tot plegat , tot lo que pogui sortir volant de cadascuna d’aquestes embarcacions governades per persones, tot, absolutament tot, va a parar al mar.
Què arriba a la mar?,
plàstics i químics……………………els químics dels mateixos plàstics…garrafes i botils…CONTINUARÀ……….